Salutacions: rector, degà, claustre, alumnes, amics.
Em va costar acceptar aquest acte, com bé sap el doctor Eduard Martí, però em va convèncer dient que no era per a mi, sinó pels altres: el demés tenen dret al agraïment. I és que als periodistes no ens agrada parlar de nosaltres, sinó parlar del que passa fora de nosaltres el que passa als demés.
Jo sempre he mantingut una separació molt neta entre vida professional i vida familiar: les barreges no són bones, menys que tot barrejar les idees i opinions personals amb els fets. Es quan el periodisme pateix, però més pateix a qui ho fa que acaba moltes vegades abandonant la professió fastiguejat, perquè una cosa són els fets i una altre són les opinions que no convé barrejar. En els fets ens podem equivocar a vegades, dependent de les fonts i de la diligència emprada en la investigació del fet o per manca de temps. Amb les opinions ens equivoquem sempre, sobretot per els qui no pensen com nosaltres.
Quan vàrem programar les idees mares de la nova Facultat de Ciències de la Informació amb el doctor Ivan Lacasa, vàrem pensar que la base de l’ensenyament havia de passar de la praxis a la empiría.
Amadeo de Fuenmayor. Em vaig entrevistar amb ell per parlar del Concordat, al 1968, No era partidari de l’Estat Confesional, perquè al seu parer “Primero la vida, después la norma”, y la “confesionalidad formal no es lo adecuado, prefiero una confesionalidad substancial”, es a dir que no estigui escrita, però que es practiqui.
I és el que va fer Alfonso X el Sabio, rei de Castella, quan va escriure “el Código de las Siete Partidas”, recollint les costums i elevant-les a norma, la millor recopilació jurídica des del Dret Romà: però no es va inventar la norma, sinó que va convertir en norma el que era ja costum.
Lliçó Magistral? Què he de dir que no hi sàpiguen els alumnes o estigui en els meus llibres?. No obstant i impulsat una altre vegada pels qui m’han empès a aquest acte i pels que no han sentit les meves classes, diré que el periodisme té com a base
TRES COLUMNES: (pas de diapositives explicades)
1.-La columna tècnico-textual,
2.-La columna del contexte
3.-La columne de les Fonts
La columna tècnico-textual és la més senzilla: es tracta d’una tècnica d’escriptura molt típica: els fets, per interessar a la gent, han de tenir interès humà, han de estar escrits d’una menera curta, clara i complerta (les 6 w,s –què, qui, quan, com, on i per què ) i a més ha de ser d’actualitat.
La columna contextual és la més universitària: és el conjunt de coneixements mínims que permeten al periodista poder informar i interpretar fets: ha de saber llengua (molta gramàtica, sintaxis, etc.), economia, història, literatura, geografia (El cas de Afganistan, o de Danzig, segons Kapuscinski molts periodistes hi anaven però no sabien sutiar la ciutat al mapa, o la noia que va anar a Canadà amb un abrig com si anés per Barcelona i una sabates amb taló ben alt), art, cultures, antropologia, religions, i una miqueta de premsa del cor, no massa).
Les fonts són bàsiques: te les creus o no te les crus, són bones o dolentes: es poden ensenyar principis, però al final és el periodista el que té que esbrinar si una font és bona, és solvent, o no. Es poden donar unes teories, però al final és la persona la que té que decidir si pot donar una notícia amb total garantia amb aquella font: s’ha de ser també intuïtiu.
La fórmula està en el llibre. Els alumnes ho saben P = IH (3c + a) + Ct + Ft
No cansaré més amb això. Però sí que el periodista ha de tenir el que es diu avui uns Valors , paraula que no m’agrada, doncs jo prefereixo parlñar de vir-tuts, que ve de vir = força). Valors tiene una connexió utilitarista, materialista. Valors té un sentit ambigu: per a alguns un valor es ser un lladre al que no caça la poli, l’espabilitat que defrauda hisenda sense que el pesquin... Valores ¿De quins valors? Laboriositat, magnanimitat, alegria, perseverança, fidelitat y lleialtat en el treball y amb las persones, tant els que estan a càrrec nostre com amb els superiors, amb les fonts, puntualitat, temprança, constància, justícia, fortalesa, audàcia però amb prudència, estimar a las persones, no tenir desbocats els sentiments, ... No para ser millors, sinó per fer un millor servei als demés.
I un altre capítol important: Amor a la veritat, y defensar la veritat sense odi, amb el respecte a les persones, a la seva llibertat i a la seva consciència, com diuen les encícliques Splendor veritatis (Joan Pau II), y Veritas in caritate (Benet XVI)
La llibertat comporta responsabilitat: no hi ha llibertat sense responsabilitat.
Sense amor als demés dones i homes, sense amor a la veritat antropològica de l’hombre y de la dona. Tothom busca la veritat per la seva naturalesa perquè si tens la veritat seràs una persona complerta, però no hi ha camí cap a la veritat si manca la llibertat. El binomi llibertat i veritat és per tant inseparable. No hi ha moltes veritats sobre la naturalesa i el fi de l’home, la veritat està radicada en el coneixement del valors permanents de l’home.
La Universitat
Quan fa cinquanta anys vaig trepitjar per primera vegada un oratori en un col.legi major, el de Monterols, vaig llegir la inscripció: “La verdad os hará libres” i em va quedar tota la vida. Ara en arribar aquí a la UIC llegeixo el lema: “Veritas liberabit vos”.
No es pot aconseguir la veritat sense llibertat: un hombre no arribarà mai al coneixement de la veritat coaccionat en la seva llibertat: es necessita un acte voluntari i lliure, perquè aquesta veritat arreli en el més profund del seu enteniment i del seu cor.
Entenem aquí a la llibertat no com una categoria política com ho entenen els polítics, com està a les constitucions dels estats, sinó com a una qualitat essencial i inseparable de l’antropologia de l’home perquè així el va crear Déu. Per lo tant, qui nega la llibertat del ésser humà nega una categoria essencial del ser, i per això és tant condemnable aquelles idees o persones que neguen la llibertat.
Sense llibertat, d’altre banda, no pot haver-hi autèntica recerca en la universitat, i sense llibertat en la societat no hi pot haver-hi pau, perquè l’home estarà mutilat en una part essencial de seu ser.
I la pau, la pau d’esperit, que no és el mateix que la absència de conflictes, arrela quan les consciències estan tranquil•les de haver fet el que estava en el seu abast, el que havia de fer. Només hi ha un cas en que aquest principi no es compleix: quan un alumnes van a un examen o quan un professor passa per unes oposicions. Els exàmens tenen un abans, un durant i un després.
Un abans que és la por de qui està a punt d’entrar en una batalla, en una guerra.
Un durant que és quan un esta fent la guerra i es defensa com pot.
Un després, quan guanyada la guerra –o perduda—un diu. “alia iacta est”. Vaig fer el que havia de fer, o no, o sí, o podia haver fet mes.
Aquesta universitat ha establert les assessories: un gran invent per l’ajuda als alumnes, per eliminar els motius d’angoixa per la seva vida acadèmica o la seva vida professional futura. Cal eliminar, amb la complerta llibertat de l’alumne, les incerteses, les possibles angoixes, si ho faig bé o si hi faig malament, i aquestes preguntes se les fan els alumnes més intel.ligents, perquè dubten, perquè ho volen fer bé, perquè busquen un futur esclaridor: ¿serveixo per això? No serà un embolat del meu pare que és metge i que vol que faci medicina?
A la UIC
Quan el doctor Argemí (bé un dels doctors Argemí, perquè entre el pare i els fills n’hi ha uns quants de doctors argemís) em va demanar si volia treballar a la UIC, lo vaig dir que sí, perquè ens coneixíem de la nostra època d’estudiants universitaris a Pamplona i vaig pensar, si el doctor Argemí està aquí, vol dir que aquesta universitat té futur.
Jo venia del món professional, de la trinxera –mai millor dit—del periodisme, d’un periodisme d’agència, al peu del canó, ajudat, això sí, pel meu gran amic Daniel Arasa, i per tots els grans professionals d’Europa Press als que he dedicat el meu últim llibre sobre periodisme: “Periodismo: cómo utilizar los géneros, las fuentes y los rumores”, a qui dec moltes de les coses que he après en la praxis a la que he posat a l’empiria.
Recordo, en acabar la Universitat vaig començar ja a treballar a Europa Press a Madrid, jo que havia dit que mai treballaria a una agència d’informació. Vaig tenir sort que a La Vanguardia no em volguessin, i d’aquesta manera em vaig buscar altres camins. Així, aconsellat per el meu assessor de la Universitat, Juan Pablo Irazazábal, em va dir que si volia aprendre periodisme havia d’anar a Europa Press. Em pagarien poc, però n’aprendria un munt. Vaig anar, em van agafar i he treballat 42 anys. Per això quan alguns alumnes em diuen que no volen fer un tipus de feina i els dic que ara és el que els convindria, els explico que jo he treballat 42 anys a una feina “que no m’agradava gents, d’entrada”.
Vaig ser redactor polític a Madrid, corresponsal a Roma. Una vegada, un espia rus, un tal Vladimir, que volia que jo em convertís al comunisme, perquè segons ell jo tenia una condicions personals òptimes per ser un bon comunista –i això m’ho va dir en un restaurant de Roma que està a la plaça “Sedia del Diavolo”, em va fer perdre durant uns mesos una molt bona font polonesa, un monsenyor que al sentir-me pronunciar el nom de Vladimir (m’agradava imitar accents d’altres llengües, a més vaig estudiar una mica de rus), m’ho va fer repetir y jo, pensant que no l’havia pronunciat bé, em vaig esforçar en fer-ho millor: va ser fatal, va trancar totes les relacions amb mi perquè em digué que jo era un espia rus. Quan t’acusen d’una cosa que no ets, com que ets un espia, és dificilíssim demostrar lo contrari. Com demostrar que jo no era un espia rus? Vaig tardar tres o quatre mesos en refer la meva amistat amb al monsenyor polonès. Després vaig saber que hi havia molts polonesos que eren espies de la Stasi, de la SB i del KGB, dins del Vaticà!...
Podria contar moltes anècdotes. La més curiosa de totes va ser quan un alt funcionari del franquisme em va confiar que l’any 1969, en ple estat d’Excepció, sense garanties jurídiques i sense aplicació a la llei de la mini llibertat de premsa) em va dir que abans de l’1 d’abril s’aixecaria l’Estat d’Excepció i que el 18 de juliol d’aquell any Joan Carles seria noment successor de Franco. La notícia, les notícies eren dues bombes, primer per Europa Press ofegada econòmicament a causa de que el ministre d’Informació Fraga Iribarne , partidari de la “línia dura”, impedia que els diaris publiquessin informacions procedents d’Europa Press. El director d’aleshores, Antonio Herrero Losada, no es va creure res: jo era massa jove per tenir fonts d’aquella mena. Es va produir la primera: aixecament de l’estat d’Excepció, però ningú es creia la segona. Ara la notícies hauria sortit en les xarxes socials una i una altre vegada, doncs jo creia que aquella persona informant em va dir la veritat. Tot Madrid celebrava aquell any sopars “cenacles” polítics als que no anava molt sovint en la meva condició de redactor polític, i sempre sortia el tema de la succió d’en Franco i quasi tothom coincidia que Franco moriria sense nombrar successor. Vaig anar a un nou diari que dirigia Juan Pablo Villanueva, tip de que a Europa Press no em feien ni cas de la notícia, i vaig comentar-ho a Núñez Ladevéze i a Josep Melià, editorialistes dels diaris. Em van mirar amb una cara estranya. Tinc la sort que en Josep Melià va recollir en el seu llibre “El largo camino de la apertura” (Dopesa, 1976) on diu que jo coneixia aquesta notícia. Em va salvar els mobles. Podria parlar del cas Banca Catalana, o del famós document de la Congregació del Clero sobre la Asamblea Conjunta Obispos-sacerdotes i de mil coses més.
PERIODISTA
He estat una persona privilegiada.
He conegut molt món, he viscut a l’estranger, cosa saludable porquè és quan millor es coneix el teu propi país.
He treballat amb una professió molt humana: donar a conèixer el que passa a les persones.¿Mals de cap? Molts, incomprensions, desplantes, murmuracions, insults... Però ¿Qui no ho ha passat?
He intentat ajudar als companys: exemple: Vaig se el “corresponsal del Vaticà” del diari japonès Asahi Shimbun durant un temps: tenia que escriure en format twitt, al anys setanta!. Demanaven entre 5 i 10 línies sobre temes molt importants.
He conegut a molts espies, polítics, intoxicadors, falsaris, esclaus de sistemes totalitaris,
A Roma he vist plorar de pena a autoritats eclesiàstiques hongareses quan el cardenal Mindszenty es va exiliar fora d’Hongria.
He vist plorar d'alegria quan Joan Pau II va ser elegit Papa: Mons.Lewandowski, abans de saber qui seria el successor de Joan Pau I va dir que havien resat molt a Polònia per acabar amb la dictadura del comunisme abans de l’any 2000 i els que el vàrem escoltar ens va semblar un il•luminat (es va equivocar de 10 anys!!)
I he estat client del “Istituto per Le opere di religione” pagaven les lliures it. un 20 per cent més que els banca italians, que encara que no tinguessis divises (Itàlia estava en una forta crisi) et cobraven un 0,15 per sent de l’import del xec per passar-lo de dòlars a monedes italianes. Quins poques vergonyes els bancs!. I els hi vaig dir, i vaig retirar el conte que tenia a la Banca Nazionale del Lavoro, i se’n van en riure: ¿on trobarà vostè millor canvi que aquí? Doncs al Vaticà (vaig dir dins meu) i que últim riu, riu dues vegades.
No vull explicar més batalletes, no acabaria mai.
Anem a la UIC
En arribar a la UIC un dels grans descobriments va ser el personal que es diu PAS, que no són docents, però que saben més que alguns docents en ser experts en fer la seva feina molt ben feta. Jo no tenia experiència en el món universitari, de com funcionava la Universitat, però ràpidament vaig veure que una universitat no podrà mai funcionar sense una alta qualitat del personal no docent.
Perquè aquí vaig trobar, i continuo trobant, molta simpatia i alegria en les persones: sempre trobes un somriure en obrir un despatx. Fins i tot el despatx del Rector!.
.
Una de les primeres persones que vaig conèixer va ser el “temible” Albert Arbós (així me’l van qualificar, però del que guardo una molt bona amistat i entesa –gràcies per tot el que m’0has ensenyat, Albert--) I després vaig conèixer a la Mar Rodríguez, autèntica controler dels degans, les secretàries de les facultats, dels professors,crèdits que falten que sobren, si el PAD quadrava o no. Al principi et posa les coses fàcils: “tranquil!”, et diu, “no et preocupis”. La Mar sempre pausada, però amb voluntat de ferro, quan li dius, perdona Mar, tinc un problema, et respon: “tranquil, Salvador”.
Vaig pels despatxos, i trobes una rialla, una paraula amable, algú disposat a servir-te. Es així, o al menys és així como jo ho veig.
A Comunicació on l'Elena irradia simpatia, més encara ara que es mare. Diuen, és clar, hi ha feeling perquè tenen la mateixa professió, però sé que la seva simpatia és natural, li neix de dins. Doncs vaig al departament de recursos humans, que normalment a les empreses és un lloc on val mes no acostar-s’hi perquè pots prendre mal, i aquí et trobes amb la Cristina, amb una gran riatlla. I també la Blanca, de qui el primer que saps és que és de Bilbao. I no pares de rebre mails de la Blanca cada dos per tres: “us comunico que la Carme, la Laura, la ... ha tingut una preciosa nena. Felicitats”. La nova mare al cap d'una parell de mesos ve a presentar ritualment el seu fill/filla a la UIC, orgullosa de que ningú ha portat mai un nen o nena tant bufó. Les senyores arremolinades entorn al cotxet: oooooohhhhh!.
Obres les portes dels departaments i et trobes amb una rialla agradable. La Núria, que aviat serà baixa, la Edith que treballa amb l’Evaristo, l’home més ben vestit de la UIC. I et trobes amb la rialla de Vicky, feliç al seu nou despatx (sempre s’ha mogut entre moquetes).
I vas a admissions i lo mateix. Et trobes al Josep María que va néixer ja rient i amable. Ah! Però allà al fons hi ha en Salvio, que si no el coneixes bé, la primera vegada que el mires sembla que destorbis al despatx, però després trobes que és un hombre d’una gran cor.
Els d’arquitectura que et fan fer gimcanes a les escales de l’edifici Alfa o al passeig de la Fontana, posant-hi papers, llistons, projectes de cases, maquetes...
I aquest professor, mig català, mig navarrès i mig italià no entén que el passeig de la Fontana no acaba amb una preciosa font d’aigua: al contrari acaba amb uns cactus del desert dels que punxen de debò. I la Fontana? Ara que fa calor no aniria malament que sortís un rajolinet d’aigua que no es perd, sinó que es reutilitza.
Fa unes setmanes m’anuncien –sempre la mateixa Blanca Guinea—que hi ha una nova persona al departament d’Alunni, i que és la senyora Martini. Jo que sempre vaig a veure si trobo algun italià per tenir-hi una petita xerradeta –àdhuc amb els de Torino— vaig a saludar a la senyora Martini. Caram! No es diu Martini, sinó Martino i es la meva consogra!!. Vaig quedar planxat.
No vull continuar. Sé que em deixo molta gent: el gran Santiago, el petit Miguel Angel, que es pren dues cerveses al dia, a les 12 i a les 6 de la tarda: per si algú no sap on està aquelles hores, hom sap que el trobarà al bar..
Acabem aquí.
Només vull dir dues paraules, però “last, but not least”, és la família. Sense la meva família, especialment la meva esposa, jo no hauria pogut fer quasi res del que he explicat abans. Ha sigut gràcies al seu suport i sacrifici que he pogut tirar endavant aquesta professió tant bonica. Gràcies a tot ells, a la meva esposa i als meus fills, i gràcies a la UIC i a tots vostès.
Barcelona 30 de maig de 2012
Comentarios
Publicar un comentario