La meva amistat amb ell, companys de l'Institut Gaudí de Reus, m'ha fet escriure aquest record d'adolescència:
A Ramon Oteo Sans, Catedràtic de Literatura
Quan curtes i pansides són les
paraules!
Reus,
28 de Gener de 2016
Avui
tinc un record dins de l’ànima tant clar com el d’ahir, com el de fa quasi 60
anys. Anàvem pel claustre de l’Institut que es deia Gaudí. Tu hi vivies amb el
teu pare don Marcelo i la teva mare. Anaves amb el cap baix, sempre pensatiu,
sempre rumiant, sempre escrivint alguna cosa a la memòria.
Tu i
jo ens explicàvem la vida, els èxits i els fracassos, els amors i els desamors.
Somiaves –somiàvem—amb dies de glòria, amb dies d’il·lusions vives i mortes,
amb dies de soledat i de companyia. A tu, Ramon, t’agradava més la soledat i la
malenconia, i a mi la vida amb la gent i la gresca. I ens agradava la poesia,
la literatura. I parlàvem... però quan curtes i minses es queden les paraules!
Sota
el claustre de l’Institut ens explicàvem els nostres amors d’adolescents. I vèiem
que les paraules són del tot insuficients per expressar els sentiments: l’amor,
la joia, la soledat, la vergonya, la felicitat, el perdó i la culpa. Les paraules, la llengua,
poden ser boniques, en prosa i en poesia. Però eren tant insuficients... Ramon!
Quan curtes i pansides es queden les paraules!
Volíem
traspassar les paraules com l’àngel traspassa amb l’espasa el cel. Jo
t’animava, Ramon, i volia fer-te feliç tot i els teus desenganys. Et comprenia,
ens comprenien, i ens estimàvem amb aquesta escalfor i eufòria que dóna
l’adolescència.
Al Teatre
Bartrina –amb El Puñal del Godo y El Abogado Pastelin—vàrem fer plorar i riure
a la gent... I vam anar a Andalusia... i deixàrem Reus i els seus ravals,
acabat el pre-universitari, aquell de Don Quijote y doña Dulcinea. Tu seguies
somiant amb la teva Dulcinea, la necessitaves per alimentar la teva melangia.
A
Barcelona, a la Universitat, ens vàrem veure, amb en Víctor Guix, que al cel
sigui, i en Lluís Gibert. I em preguntaves tot ensenyant-me d’amagat la foto: ¿eh
que es la Dulcinea de Reus? No era una noia de Reus; era una noia del teu curs a
Barcelona... però sí, era la teva Dulcinea.
Vas
voler guanyar-te la vida amb les paraules, amb els versos, amb la literatura. Què
bé que ho vas fer! Jo m’hi negava al principi, però vaig acabar vivint també de
la paraula. Aquella paraula que diu molt i a voltes fa somiar, però que es
incapaç de manifestar el meu sentiment per tu, Ramon Oteo, aquí, aquest vespre, al Centre de Lectura de
Reus... perquè l’home i les idees són molt més que les paraules i les llengües:
quan curtes i pansides es queden les paraules!
Comentarios
Publicar un comentario