El meu homenatge al catedràtic de Literatura, Ramon Oteo

Avui s'ha celebrat al Centre de Lectura de Reus un acte d'homenatge al catedràtic de Literatura Ramon Oteo Sans, que va morir l'any passat.

La meva amistat amb ell, companys de l'Institut Gaudí de Reus, m'ha fet escriure aquest record d'adolescència:

A Ramon Oteo Sans, Catedràtic de Literatura

Quan curtes i pansides són les paraules!

Reus, 28 de Gener de 2016

Avui tinc un record dins de l’ànima tant clar com el d’ahir, com el de fa quasi 60 anys. Anàvem pel claustre de l’Institut que es deia Gaudí. Tu hi vivies amb el teu pare don Marcelo i la teva mare. Anaves amb el cap baix, sempre pensatiu, sempre rumiant, sempre escrivint alguna cosa a la memòria.

Tu i jo ens explicàvem la vida, els èxits i els fracassos, els amors i els desamors. Somiaves –somiàvem—amb dies de glòria, amb dies d’il·lusions vives i mortes, amb dies de soledat i de companyia. A tu, Ramon, t’agradava més la soledat i la malenconia, i a mi la vida amb la gent i la gresca. I ens agradava la poesia, la literatura. I parlàvem... però quan curtes i minses es queden les paraules!

Sota el claustre de l’Institut ens explicàvem els nostres amors d’adolescents. I vèiem que les paraules són del tot insuficients per expressar els sentiments: l’amor, la joia, la soledat, la vergonya, la felicitat, el perdó i la culpa. Les paraules, la llengua, poden ser boniques, en prosa i en poesia. Però eren tant insuficients... Ramon! Quan curtes i pansides es queden les paraules!

Volíem traspassar les paraules com l’àngel traspassa amb l’espasa el cel. Jo t’animava, Ramon, i volia fer-te feliç tot i els teus desenganys. Et comprenia, ens comprenien, i ens estimàvem amb aquesta escalfor i eufòria que dóna l’adolescència.

Al Teatre Bartrina –amb El Puñal del Godo y El Abogado Pastelin—vàrem fer plorar i riure a la gent... I vam anar a Andalusia... i deixàrem Reus i els seus ravals, acabat el pre-universitari, aquell de Don Quijote y doña Dulcinea. Tu seguies somiant amb la teva Dulcinea, la necessitaves per alimentar la teva melangia.

A Barcelona, a la Universitat, ens vàrem veure, amb en Víctor Guix, que al cel sigui, i en Lluís Gibert. I em preguntaves tot ensenyant-me d’amagat la foto: ¿eh que es la Dulcinea de Reus? No era una noia de Reus; era una noia del teu curs a Barcelona... però sí, era la teva Dulcinea.

Vas voler guanyar-te la vida amb les paraules, amb els versos, amb la literatura. Què bé que ho vas fer! Jo m’hi negava al principi, però vaig acabar vivint també de la paraula. Aquella paraula que diu molt i a voltes fa somiar, però que es incapaç de manifestar el meu sentiment per tu, Ramon Oteo, aquí, aquest vespre, al Centre de Lectura de Reus... perquè l’home i les idees són molt més que les paraules i les llengües: quan curtes i pansides es queden les paraules!

Et recordes, segur, quan més d’una vegada et vaig dir amb tota la meva amistat. “Et dius Oteo i ets molt ateu, Ramon!”. Però tenies un cor d’àngel... i els àngels estan al cel...

Gaudí no era un soltrerón ni un masón

El escritor e ingeniero Josep Maria Tarragona i Clarasó (Barcelona, 1957), es un gran divulgador de la vida y obra del genial arquitecto y artista, Antoni (Anton le llamaban sus familiares y amigos) Gaudí i Cornet. Muchos escritos de JM Tarragona están en la web www.antonigaudí.org , y ahora acaba de publicar su segunda biografía de Gaudí: “ Gaudí, el arquitecto de la Sagrada Familia ”, en español, catalán e inglés. Se preparan las ediciones en alemán, francés e italiano. En la presentación del libro –que tuvo lugar en la Cripta de la Sagrada Familia—el libro fue calificado de “definitivo”, aun tratándose de una “biografía breve”. Lo entrevistamos en una salita de su despacho, especial para el Diari de Tarragona -SA.- Gaudí, ¿de Reus o de Riudoms? -JMT.- Gaudí nació legalmente en Reus. Así consta en la partida de bautismo (no había Registro Civil entonces), en su cartilla militar y en los documentos y actas notariales que le mencionan. Sin embargo, existe una tradición

El uniforme en el colegio ¿sí o no?

Ejemplar la actuación del fundador de Facebook, Mark Zuckerberg, quien siempre lleva la misma ropa. El uniforme para ir al colegio, en los niveles obligatorios, levanta polémicas todos los años. ¿Sí o no al uniforme? Veamos qué dicen los partidarios y los detractores. Los detractores del uniforme dicen que este señala a los niños y niñas de clase social alta. Además, el uniforme es desechado sobre todo por las niñas, que lo aborrecen muy pronto porque ellas quieren ser “distintas”, y dejar de ser “colegialas”. Así mismo -dicen los detractores- tanto chicos como chicas ven el uniforme como una cosa antigua , de antes, no lo quieren. Los padres también piensan lo mismo: el uniforme va contra la formación de la personalidad de cada niño o niña, cuando se debe fomentar que cada alumno/a destaque por sí mismo/a. El uniforme, como su nombre indica, uniformiza cuando hoy cada vez más se tiende a individualizar. Los padres y educadores que son partida

¿Por qué hay que prohibir los piropos?

(Aleteia) Un piropo es una galantería, un cumplido, un halago, una lisonja que va dirigido a una mujer para exaltar su persona, su belleza . ¿A qué mujer no le gusta que se le diga que está muy guapa? Lo que ocurre es que la mujer está siendo peor valorada en la sociedad actual y solo es contemplada por una buena parte de los hombres como objeto de deseo . ¿Tendrá que ver con ello la ideología de género? Ese ya es otro tema. No confundir los piropos, con las expresiones groseras, bastas, soeces, bajas, en definitiva maleducadas, molestas y desagradables, que hieren la intimidad de la mujer . Prohibir o “erradicar” los piropos me parece una solemne tontería, cuando estos son galantes, delicados e ingeniosos. Sí que podrían rechazarse socialmente (no penalmente) las expresiones desagradables que ofenden a la mujer, como apunta Ángeles Carmona, presidenta del Observatorio de la Violencia Doméstica y de Género español, dependiente del Consejo General del Poder Judi

El ojo crítico

Buscar este blog