Ir al contenido principal

Aprendre a servir al Raval

Al Raval de Barcelona hi ha diversos centres d'activitats que ajuden als joves. Un d'aquests és Braval, que aquest mes de juliol desenvolupa tres programes per a infants i joves de 7 i 17 anys, de 30 països.
Desenes de joves es mouen entre les aules i sales de l'entitat, al carrer de la Cera del Raval. El grup més nombrós és el del Casal d'Estiu, on hi ha 100 infants d'entre 7 i 14 anys, dividits en tres grups. Mentre uns fan robòtica, altres fan anglès (“amb el millor professor d'anglès que hi ha", un catedràtic jubilat, comenta el director, en Joan Pau Garrido) i un tercer grup completa els deures d'estiu de l'escola amb algun voluntari que els ajuda a resoldre els dubtes.
El segon programa és el Combinat d'Estiu, on hi participen 15 joves d'entre els 15 i els 17 anys. La seva tasca és “aprendre a servir". Què significa això? Què fan aquests joves?, pregunto. Sant Josepmaria va dir que “per servir, servir", i per tant els nois ajuden els altres, arribant els primers per obrir les portes i els llums i mirar que tot estigui a punt. A més, també preparen el dinar per als voluntaris (n'hi ha uns 60), organitzen l'esport dels petits, preparen la festa dels pares, activitats culturals, tertúlies, excursions, música (s'ha creat un grup, veusdelraval.tk).


Aquesta activitat continua al final del juliol amb un altre programa, una convivència a una casa de la Vall d'Aran que cedeix un voluntari, on els 17 nois ho preparen tot: es fan els llits, cuinen, renten la roba, etc. Hi ha moltes excursions. "Aquest programa dóna moltes satisfaccions, tant als qui estem a Braval com als voluntaris", assegura en Joan Pau Garrido. Passa pel passadís el responsable del Combinat d'Estiu, l'Edu Serrabou: “Aquí els ensenyem la responsabilitat i seguim un pla adequat a la seva edat", diu.
Puja les escales en Felipe Zhang, nascut a Shanghai, voluntari del Casal d'Estiu. Al setembre anirà a la universitat a estudiar gestió empresarial. Parla català, castellà i —suposo— el xinès de Shanghai. “Estic aquí perquè m'agrada la causa d'educar per a servir els altres".
M'acompanya en Chavie (és un cognom filipí), un entrenador de bàsquet, i passem pel davant del tauló d'anuncis. Llegeixo els objectius educatius de cada dia: generositat, ordre, ser bons companys, fortalesa, obediència, servei, aprofitament del temps... En Chavie m'explica que aquest any han guanyat la Lliga Escolar amb el grup de 10 a 13 anys. “Al principi costa una mica la disciplina i aconseguir comunicar-se entre ells, ja que tots volen la pilota, però després veuen que els bons resultats arriben si tenim aquestes dues pautes: disciplina i bona comunicació".
També m'he trobat l'Andy, bolivià, que fa de voluntari i a qui li agrada “seguir un procés amb el noi i ajudar-lo a comportar-se bé". Un altre voluntari, format a Braval, és en Washington, equatorià. Darrerament ja no participava en les activitats però li va fer gràcia que li proposessin ser voluntari: “Em sembla que he de tornar a la gent de Braval el que m'han ensenyat a mi".
A dos quarts de sis de la tarda, un grup de gent molt diferent esperava al carrer. “Són els pares que han vingut a buscar els fills", em va dir en Chavie. Entre ells hi havia un africà molt robust, amb un nadó que es queixava de l'aigua que queia d'un balcó on regaven les plantes; estava amoïnat. Un altre pare, filipí, només em responia que sí a tot. Una mare de tres fills, la Patrícia, és nascuda a Barcelona “Porto els meus fills aquí perquè a Braval hi ha gent molt bona i de tota confiança, que ens ajuden en l'educació dels fills. A més em soluciona el problema d'on portar els fills a l'estiu", m'explicà. I el teu marit, què hi diu? “Ell és militar i ara està a l'Afganistan i no tornarà fins el desembre. Parlem amb ell sovint per Skype i per telèfon".
Amb els pares hi ha un voluntari de Roma, en Francesco, que ha iniciat una empresa a Barcelona després de fer el màster de l'IESE. Quan parla dels nois adolescents diu que entre la seva generació (tindrà uns 35 anys) i la d'ara hi ha un abisme, a causa d'Internet. “Miro de comunicar als nois els valors que tinc, però crec que Internet dificulta molt interactuar personalment, i els costa concentrar-se: és un autèntic repte".
El director em presenta un “voluntari especial", el mossèn Pedro, que ha vingut de Pamplona, on viu, per fer de sacerdot-voluntari a Braval. Puja i baixa les escales amb agilitat i no li pesa la sotana.
Quan me'n vaig de Braval encara queda algun pare que espera, mentre els voluntaris berenen. Braval és un bullici de gent que puja i baixa les estretes escales i va d'una aula a l'altra, de la sala de jocs a l'oratori o de preparar el menjar a posar en ordre l'equip d'esports. Un ambient molt bonic. I amb molta alegria.

Comentarios

entradas populares

Gaudí no era un soltrerón ni un masón

El escritor e ingeniero Josep Maria Tarragona i Clarasó (Barcelona, 1957), es un gran divulgador de la vida y obra del genial arquitecto y artista, Antoni (Anton le llamaban sus familiares y amigos) Gaudí i Cornet. Muchos escritos de JM Tarragona están en la web www.antonigaudí.org , y ahora acaba de publicar su segunda biografía de Gaudí: “ Gaudí, el arquitecto de la Sagrada Familia ”, en español, catalán e inglés. Se preparan las ediciones en alemán, francés e italiano. En la presentación del libro –que tuvo lugar en la Cripta de la Sagrada Familia—el libro fue calificado de “definitivo”, aun tratándose de una “biografía breve”. Lo entrevistamos en una salita de su despacho, especial para el Diari de Tarragona -SA.- Gaudí, ¿de Reus o de Riudoms? -JMT.- Gaudí nació legalmente en Reus. Así consta en la partida de bautismo (no había Registro Civil entonces), en su cartilla militar y en los documentos y actas notariales que le mencionan. Sin embargo, existe una tradición

El uniforme en el colegio ¿sí o no?

Ejemplar la actuación  del fundador de Facebook, Mark Zuckerberg,  quien siempre lleva la misma ropa. El uniforme para ir al colegio, en los niveles obligatorios, levanta polémicas todos los años. ¿Sí o no al uniforme? Veamos qué dicen los partidarios y los detractores. Los detractores del  uniforme dicen que este señala a los niños y niñas de clase social alta. Además, el uniforme es desechado sobre todo por las niñas, que lo aborrecen muy pronto porque ellas quieren ser “distintas”, y dejar de ser “colegialas”. Así mismo -dicen los detractores- tanto chicos como chicas ven el uniforme como una cosa  antigua , de antes, no lo quieren. Los padres también piensan lo mismo: el uniforme va contra la formación de la personalidad de cada niño o niña, cuando se debe fomentar que cada alumno/a destaque por sí mismo/a. El uniforme, como su nombre indica,  uniformiza  cuando hoy cada vez más se tiende a individualizar. Los padres y educadores que  son partida

¿Por qué hay que prohibir los piropos?

                (Aleteia) Un piropo es una galantería, un cumplido, un halago, una lisonja que va dirigido a una mujer para exaltar su persona, su belleza . ¿A qué mujer no le gusta que se le diga que está muy guapa? Lo que ocurre es que la mujer está siendo peor valorada en la sociedad actual y solo es contemplada por una buena parte de los hombres como objeto de deseo . ¿Tendrá que ver con ello la ideología de género? Ese ya es otro tema. No confundir los piropos, con las expresiones groseras, bastas, soeces, bajas, en definitiva maleducadas, molestas y desagradables, que hieren la intimidad de la mujer . Prohibir o “erradicar” los piropos me parece una solemne tontería, cuando estos son galantes, delicados e ingeniosos. Sí que podrían rechazarse socialmente (no penalmente) las expresiones desagradables que ofenden a la mujer, como apunta Ángeles Carmona, presidenta del Observatorio de la Violencia Doméstica y de Género español, dependiente del Consejo General del Poder Judi