El cas de les obres d’art en litigi entre Lleida i Barbastre: Podrem posar-hi una mica de seny entre tots?
Les obres d’art que actualment es troben al Museu Diocesà de Lleida i dins de la Diòcesi de Lleida ha anat tot tant lent, que aquelles obres d’art esculpides o pintades per artistes i donades o venudes a unes parròquies en particular, tal com ha estat sempre dins de les esglésies, s’ha anat tardant molt per part del tribunals eclesiàstics i en conseqüència el tema s’ha fet més polèmic i al final s’ha polititzat.
Desgraciadament el diàleg s’ha transformat amb una lluita, i una lluita política sobre la propietat d’unes obres d’art. Tothom sap que la causa va ser la divisió de la diòcesi de Lleida –tema central de tota la qüestió—volguda pels bisbes catalans per tal de fer coincidir els territoris político-autonòmics amb els de les diòcesis—. Aquest és l’origen del problema. Aquelles obres d’art –les que estaven i estan en litigi—procedien en bona part de parròquies de la Franja de Ponent (territori d’Aragó) quan aquestes estaven dins de la circumscripció territorial de Lleida. No s’hi van oposar aquestes parròquies a que les seves obres d’art anessin al Museu Diocesà de Lleida, perquè segurament estarien millor custodiades, donats els robatoris d’art que hi va haver en l’últim terç del segle passat.
Al escapçar-ne la diòcesi, és clar que cada cosa –cada obra d’art-- havia d’anar al seu lloc d’origen, és a dir a la parròquia de on venien les obres d’art si aquesta parròquia havia passat de pertànyer de la circumscripció de Lleida a la de Barbastro. El trencament de la diòcesi va ser promoguda per els bisbes catalans i no tan per els mossens de la Franja, majoritàriament. Aquí van sortir els polítics, especialment el llavors president de la Diputació i posterior conseller d’Agricultura, Josep Grau i Seria, que es va posar furiós dient: “Això no es toca ni es tocarà mai!”. Ho vaig sentir dir com si s’hagués de passar per sobre d el seu cadàver qui pensés una altre cosa. I li vaig preguntar tímidament: ¿Son de la Diputació o de la Generalitat les obres d’art? Resposta: “Són nostres!”. La resposta no era gens aclaridora, doncs correcte és que en bona part són de l’Església Catòlica, i dins d’aquesta de cada una de les unitats territorials (diòcesis o parròquies) que havien comprat o encarregat o rebut en donació la obra en qüestió.
Mentre el Vaticà tardava (malament) en prendre una decisió en el seu procés obert a la Signatura Apostòlica, los forces polítiques van anar prenent volada, juntament amb el comportament contemporanitzador i de “lassez fair lassez passer” el bisbe Malla primer i Ciuraneta després, el qual ja reconeixia que poc podia fer per aquelles obres, sobretot després de la sentència del tribunal del Vaticà.
Vaig anar a donar un tomb per les parròquies de la Franja, en un estiu calorós, fa tres anys. El mossens em van explicar coses increïbles del que va passar a la diòcesi de Barbastro a la Guerra Civil, com el dia que van assassinar el bisbe i la seva carn es venia al dia següent a una carnisseria de la ciutat, amb l’escarni dels que allí estaven, i de com es va assassinar a un home de raça gitana –avui Sant—perquè li van demanar que no resés més el Rosari, doncs en cas contrari el matarien. I així ho varen fer, perquè ell, el gitano, no va deixar de resar el Rosari.
En algunes parròquies em van explicar –tot dubtant si jo anava a favor de Lleida o de Barbastro—que les obres d’art es van portar a Lleida per mandat del bisbe residencial de torn, en una bona part del cassos, perquè allà en el Museu estarien millor custodiades i podrien ser restaurades amb més cura. És més: hi ha testimonis en algunes parròquies en les que les seves obres d’art varen ser traslladades a Lleida, malgrat ja es coneixia la data de separació territorial entre les parròquies de la Franja que passaven de Lleida a Barbastro. Es cert que hi ha qui va vendre obres d’art religiós. Allà ells amb el seu problema. Una venda civil, no té cap valor en el dret eclesiàstic.
Tot va venir perquè es va acceptar, per part dels bisbes catalans, la partició de la diòcesi de Lleida, --avui la més petita de Catalunya territorialment--, passant la part de la Franja, dins d’Aragó, a dependre de la diòcesi de Barbastro. Fins i tot es va demanar que una part de la Diòcesi de Solsona passés a formar part de la circumscripció de Lleida, perquè no quedés aquesta última tant petita. “¡Ni parlar-ne!” van dir les autoritats religioses i civils. I aquí el tema es va començar a barrejar amb la política i el cantonalisme. Vàrem començar manifestacions de gent que no volia la sortida de les obres d’art, associacions de suport a les obres de la Franja a favor de Lleida, etc.
El Tribunal Suprem de la Santa Seu, anomenat Signatura Apostòlica, ja ha emès el seu veredicte, en favor del retorn de les obres als seus antics propietaris. Abans es deia que “Roma locutus est, causa finita”. Doncs ara no. Ara, en un article no signat de CatalunyaReligio.cat, titolat Nou estirabot del nunci Barcelona - Dijous, 13 de gener de 2011. diu que el Nunci, Renzo Fratini, vol imposar “manu militari” el seu parer. Caram! Pot ser vindran els guàrdies Suïssos a posar-hi ordre? S’enfrontaran amb el Mossos d’Esquadra? Seria molt curiós veure-ho... des de la barrera, és clar.
Jo em pensava, dins la meva modèstia, i llegint les atribucions dels nuncis dins de la legislació eclesiàstica (concretament la Constitució Apostòlica “Pastor Bonus”, de Joan Pau II i el seu desenvolupament legal posterior), que la tasca dels Nuncis és representar a la Santa Seu dins de les esglésies particulars i fer complir lleis, sentències i altres disposicions de la Santa Seu, dins de la pràctica de la caritat, per tal d’estrènyer i unir més els bisbes amb el Papa i millorar-ne la comunió eclesial.
Si hi ha una sentència, es pot recórrer, i si ja no es pot recórrer, llavors s’ha de complir, si no, no estem en una societat de dret sinó en la societat del campi qui pugui.
Llegeixo els acords vigents entre la Santa Seu i Espanya:
Els acords de 1979, que modifiquen el Concordat de 1953, diuen:
Artículo II
La Santa Sede podrá promulgar y publicar libremente cualquier disposición referente al gobierno de la Iglesia y comunicar sin impedimento con los Prelados, el Clero y los fieles, así como ellos podrán hacerlo con la Santa Sede.
Artículo. XVI.- .El Estado reconoce y respeta la competencia privativa de los Tribunales de la Iglesia en aquellos delitos que exclusivamente violan una Ley eclesiástica, conforme al Código de Derecho Canónico.
Contra las sentencias de estos Tribunales no Procederá recurso alguno ante las Autoridades civiles. (Això sí que és fort)
----------------
Protocolo final: Las Autoridades eclesiásticas gozarán del apoyo del Estado en el desenvolvimiento de su actividad .
En el cas de que el Nunci “obligués” a signar una carta als bisbes, d’allà on siguin, estaria fora del seu paper i del seu ministeri. Cap Nunci pot obligar a cap bisbe a signar un paper que res te que veure amb la fe i costums de l’Església. Una altre cosa és que al Nunci –italià i home pactista—li agradaria tenir el màxim consens possible en quest afer tan enverinat. No sé si ho aconseguirà. El temps ho dirà.
Salvador Aragonès
Periodista y Professor Universitari
Desgraciadament el diàleg s’ha transformat amb una lluita, i una lluita política sobre la propietat d’unes obres d’art. Tothom sap que la causa va ser la divisió de la diòcesi de Lleida –tema central de tota la qüestió—volguda pels bisbes catalans per tal de fer coincidir els territoris político-autonòmics amb els de les diòcesis—. Aquest és l’origen del problema. Aquelles obres d’art –les que estaven i estan en litigi—procedien en bona part de parròquies de la Franja de Ponent (territori d’Aragó) quan aquestes estaven dins de la circumscripció territorial de Lleida. No s’hi van oposar aquestes parròquies a que les seves obres d’art anessin al Museu Diocesà de Lleida, perquè segurament estarien millor custodiades, donats els robatoris d’art que hi va haver en l’últim terç del segle passat.
Al escapçar-ne la diòcesi, és clar que cada cosa –cada obra d’art-- havia d’anar al seu lloc d’origen, és a dir a la parròquia de on venien les obres d’art si aquesta parròquia havia passat de pertànyer de la circumscripció de Lleida a la de Barbastro. El trencament de la diòcesi va ser promoguda per els bisbes catalans i no tan per els mossens de la Franja, majoritàriament. Aquí van sortir els polítics, especialment el llavors president de la Diputació i posterior conseller d’Agricultura, Josep Grau i Seria, que es va posar furiós dient: “Això no es toca ni es tocarà mai!”. Ho vaig sentir dir com si s’hagués de passar per sobre d el seu cadàver qui pensés una altre cosa. I li vaig preguntar tímidament: ¿Son de la Diputació o de la Generalitat les obres d’art? Resposta: “Són nostres!”. La resposta no era gens aclaridora, doncs correcte és que en bona part són de l’Església Catòlica, i dins d’aquesta de cada una de les unitats territorials (diòcesis o parròquies) que havien comprat o encarregat o rebut en donació la obra en qüestió.
Mentre el Vaticà tardava (malament) en prendre una decisió en el seu procés obert a la Signatura Apostòlica, los forces polítiques van anar prenent volada, juntament amb el comportament contemporanitzador i de “lassez fair lassez passer” el bisbe Malla primer i Ciuraneta després, el qual ja reconeixia que poc podia fer per aquelles obres, sobretot després de la sentència del tribunal del Vaticà.
Vaig anar a donar un tomb per les parròquies de la Franja, en un estiu calorós, fa tres anys. El mossens em van explicar coses increïbles del que va passar a la diòcesi de Barbastro a la Guerra Civil, com el dia que van assassinar el bisbe i la seva carn es venia al dia següent a una carnisseria de la ciutat, amb l’escarni dels que allí estaven, i de com es va assassinar a un home de raça gitana –avui Sant—perquè li van demanar que no resés més el Rosari, doncs en cas contrari el matarien. I així ho varen fer, perquè ell, el gitano, no va deixar de resar el Rosari.
En algunes parròquies em van explicar –tot dubtant si jo anava a favor de Lleida o de Barbastro—que les obres d’art es van portar a Lleida per mandat del bisbe residencial de torn, en una bona part del cassos, perquè allà en el Museu estarien millor custodiades i podrien ser restaurades amb més cura. És més: hi ha testimonis en algunes parròquies en les que les seves obres d’art varen ser traslladades a Lleida, malgrat ja es coneixia la data de separació territorial entre les parròquies de la Franja que passaven de Lleida a Barbastro. Es cert que hi ha qui va vendre obres d’art religiós. Allà ells amb el seu problema. Una venda civil, no té cap valor en el dret eclesiàstic.
Tot va venir perquè es va acceptar, per part dels bisbes catalans, la partició de la diòcesi de Lleida, --avui la més petita de Catalunya territorialment--, passant la part de la Franja, dins d’Aragó, a dependre de la diòcesi de Barbastro. Fins i tot es va demanar que una part de la Diòcesi de Solsona passés a formar part de la circumscripció de Lleida, perquè no quedés aquesta última tant petita. “¡Ni parlar-ne!” van dir les autoritats religioses i civils. I aquí el tema es va començar a barrejar amb la política i el cantonalisme. Vàrem començar manifestacions de gent que no volia la sortida de les obres d’art, associacions de suport a les obres de la Franja a favor de Lleida, etc.
El Tribunal Suprem de la Santa Seu, anomenat Signatura Apostòlica, ja ha emès el seu veredicte, en favor del retorn de les obres als seus antics propietaris. Abans es deia que “Roma locutus est, causa finita”. Doncs ara no. Ara, en un article no signat de CatalunyaReligio.cat, titolat Nou estirabot del nunci Barcelona - Dijous, 13 de gener de 2011. diu que el Nunci, Renzo Fratini, vol imposar “manu militari” el seu parer. Caram! Pot ser vindran els guàrdies Suïssos a posar-hi ordre? S’enfrontaran amb el Mossos d’Esquadra? Seria molt curiós veure-ho... des de la barrera, és clar.
Jo em pensava, dins la meva modèstia, i llegint les atribucions dels nuncis dins de la legislació eclesiàstica (concretament la Constitució Apostòlica “Pastor Bonus”, de Joan Pau II i el seu desenvolupament legal posterior), que la tasca dels Nuncis és representar a la Santa Seu dins de les esglésies particulars i fer complir lleis, sentències i altres disposicions de la Santa Seu, dins de la pràctica de la caritat, per tal d’estrènyer i unir més els bisbes amb el Papa i millorar-ne la comunió eclesial.
Si hi ha una sentència, es pot recórrer, i si ja no es pot recórrer, llavors s’ha de complir, si no, no estem en una societat de dret sinó en la societat del campi qui pugui.
Llegeixo els acords vigents entre la Santa Seu i Espanya:
Els acords de 1979, que modifiquen el Concordat de 1953, diuen:
Artículo II
La Santa Sede podrá promulgar y publicar libremente cualquier disposición referente al gobierno de la Iglesia y comunicar sin impedimento con los Prelados, el Clero y los fieles, así como ellos podrán hacerlo con la Santa Sede.
Artículo. XVI.- .El Estado reconoce y respeta la competencia privativa de los Tribunales de la Iglesia en aquellos delitos que exclusivamente violan una Ley eclesiástica, conforme al Código de Derecho Canónico.
Contra las sentencias de estos Tribunales no Procederá recurso alguno ante las Autoridades civiles. (Això sí que és fort)
----------------
Protocolo final: Las Autoridades eclesiásticas gozarán del apoyo del Estado en el desenvolvimiento de su actividad .
En el cas de que el Nunci “obligués” a signar una carta als bisbes, d’allà on siguin, estaria fora del seu paper i del seu ministeri. Cap Nunci pot obligar a cap bisbe a signar un paper que res te que veure amb la fe i costums de l’Església. Una altre cosa és que al Nunci –italià i home pactista—li agradaria tenir el màxim consens possible en quest afer tan enverinat. No sé si ho aconseguirà. El temps ho dirà.
Salvador Aragonès
Periodista y Professor Universitari
Comentarios
Publicar un comentario