Ir al contenido principal

A Montserrat des d'arreu del món


A les dues de la tarda ja estaven ocupades la majoria de les tres mil cadires que hi havia a la plaça del Monestir de Montserrat. La missa presidida per el P. Abat començava a dos quarts de cinc.

Famílies i joves estenien les seves motxilles sobre les cadires, i alguns dinaven. Es veien entrepans, galetes, aigua i algun pastisset. Esperaven assistir a la Missa Solemne amb motiu de la festa del beat Àlvar del Portillo. Era la vigília de la festa de la Santíssima Trinitat. El sol era intens, però no cremava.
La Coral Polifònica de Puig-reig va cantar a la cerimònia. La presidenta, Maria Rosa Riera, comentà que ja varen cantar a Montserrat a la missa per sant Josepmaria del 2002. Durant la celebració, alguns comentaven que el cant de l'ofertori tenia semblança amb la banda sonora d'una pel·lícula recent.
Per evitar el sol, els pelegrins portaven gorres i alguns paraigües. La plaça es va omplir de colors, alegria i emoció. Alguns acabaven de conèixer la Prelatura. Era el cas d'un matrimoni de Santo Domingo, residents a Barcelona, que venia amb un dels dos autobusos de Terral, un centre d'activitats socioeducatives específicament dedicat al desenvolupament de la dona. “Anem per Terral des de fa dos mesos, i hem conegut el beat a través d'un vídeo que ens han posat a l'autobús", explicava.
Alguns venien de Badalona, com en Ricard, o de Sant Cugat del Vallès, com en Javier. Altres autobusos venien de Lleida, Girona, Sabadell, Terrassa, Igualada, Vilafranca del Penedès... En un autobús des de L'Arboç van arribar en Ramon i la seva dona, de Sant Martí de Sarroca. En canvi, la família de l'Emili Salvia, amb fills i nets, van poder pujar amb el tren cremallera.
La Laura, molt morena, venia amb altres amigues caminant des de Monistrol. És una metgessa d'Honduras que fa el MIR a l'Hospital de Bellvitge. “Fa un any que vaig arribar a Barcelona. Tot i que n'havia sentit a parlar, no coneixia l'Opus Dei. Estic contenta d'haver vingut".
Molts joves arribaren a peu, la majoria des de Monistrol, des d'on es pot pujar la muntanya per diferents caminets i senderons. D'altres van pujar amb bicicleta.
Una romeria familiar
Des de Tarragona també havia vingut a Montserrat un bon grup de famílies del Camp de Tarragona en dos autobusos. L'Ade Ivars explicà que van aprofitar la missa per a fer també una romeria familiar a la Mare de Déu de Montserrat. “També hem vingut a donar gràcies al beat per les moltes ajudes que hem rebut les famílies, i portem encàrrecs de peticions i agraïments al beat i a la Mare de Déu de moltes famílies del nostre col·legi".
Com va recordar el vicari de l'Opus Dei a Catalunya, Dr. Antoni Pujals, la vinguda a Montserrat, als peus de la Mare de Déu patrona de Catalunya, té un significat especial perquè aquest any el Prelat, Mons. Xavier Echevarría, ha proclamat un Any Marià per resar per totes les famílies i per el proper Sínode de Bisbes que es reunirà a Roma a l'octubre.
En acabar, Richard Michad, un pare de família indi, que hi va anar amb la seva esposa i els tres fills, estava content. Va resumir-ho tot plegat amb quatre paraules: “Is the Holy Spirit!".
També hi havia un matrimoni polonès, fotògrafs de professió, i que treballen per la revista catòlica Nietziela. Marian i Bozena Stajner van explicar que a Polònia se'n parla bastant de l'Opus Dei, especialment després de la beatificació d'Àlvar del Portillo. A la revista hi havien sortit diversos reportatges.
Durant la celebració es va habilitar un punt d'informació a l'entrada de la plaça. La Rosa Maria feia de voluntària i atenia a les persones que s'hi acostaven. Explicà com un guia alemany que portava un grup de 40 persones els va demanar què passava allà. “Li hem explicat qui era don Álvaro, li he donat unes estampes amb l'oració del beat en alemany, s'ha llegit la biografia que hi ha al darrera i ho ha explicat a tot el grup amb detall". Una altra de les voluntàries del punt d'informació, Eisa, explicava que sobretot s'havien repartit moltes estampes en anglès.
Salvador Aragonés

    Comentarios

    entradas populares

    Gaudí no era un soltrerón ni un masón

    El escritor e ingeniero Josep Maria Tarragona i Clarasó (Barcelona, 1957), es un gran divulgador de la vida y obra del genial arquitecto y artista, Antoni (Anton le llamaban sus familiares y amigos) Gaudí i Cornet. Muchos escritos de JM Tarragona están en la web www.antonigaudí.org , y ahora acaba de publicar su segunda biografía de Gaudí: “ Gaudí, el arquitecto de la Sagrada Familia ”, en español, catalán e inglés. Se preparan las ediciones en alemán, francés e italiano. En la presentación del libro –que tuvo lugar en la Cripta de la Sagrada Familia—el libro fue calificado de “definitivo”, aun tratándose de una “biografía breve”. Lo entrevistamos en una salita de su despacho, especial para el Diari de Tarragona -SA.- Gaudí, ¿de Reus o de Riudoms? -JMT.- Gaudí nació legalmente en Reus. Así consta en la partida de bautismo (no había Registro Civil entonces), en su cartilla militar y en los documentos y actas notariales que le mencionan. Sin embargo, existe una tradición

    El uniforme en el colegio ¿sí o no?

    Ejemplar la actuación  del fundador de Facebook, Mark Zuckerberg,  quien siempre lleva la misma ropa. El uniforme para ir al colegio, en los niveles obligatorios, levanta polémicas todos los años. ¿Sí o no al uniforme? Veamos qué dicen los partidarios y los detractores. Los detractores del  uniforme dicen que este señala a los niños y niñas de clase social alta. Además, el uniforme es desechado sobre todo por las niñas, que lo aborrecen muy pronto porque ellas quieren ser “distintas”, y dejar de ser “colegialas”. Así mismo -dicen los detractores- tanto chicos como chicas ven el uniforme como una cosa  antigua , de antes, no lo quieren. Los padres también piensan lo mismo: el uniforme va contra la formación de la personalidad de cada niño o niña, cuando se debe fomentar que cada alumno/a destaque por sí mismo/a. El uniforme, como su nombre indica,  uniformiza  cuando hoy cada vez más se tiende a individualizar. Los padres y educadores que  son partida

    ¿Por qué hay que prohibir los piropos?

                    (Aleteia) Un piropo es una galantería, un cumplido, un halago, una lisonja que va dirigido a una mujer para exaltar su persona, su belleza . ¿A qué mujer no le gusta que se le diga que está muy guapa? Lo que ocurre es que la mujer está siendo peor valorada en la sociedad actual y solo es contemplada por una buena parte de los hombres como objeto de deseo . ¿Tendrá que ver con ello la ideología de género? Ese ya es otro tema. No confundir los piropos, con las expresiones groseras, bastas, soeces, bajas, en definitiva maleducadas, molestas y desagradables, que hieren la intimidad de la mujer . Prohibir o “erradicar” los piropos me parece una solemne tontería, cuando estos son galantes, delicados e ingeniosos. Sí que podrían rechazarse socialmente (no penalmente) las expresiones desagradables que ofenden a la mujer, como apunta Ángeles Carmona, presidenta del Observatorio de la Violencia Doméstica y de Género español, dependiente del Consejo General del Poder Judi